Logotipo coaching altitude

Faules inspiradores

  1. Home
  2. »
  3. Gimnasteca
  4. »
  5. Faules inspiradores
“I així… a les portes del cel, hi van arribar un dia cinc viatgeres.
Qui són vostès?- els va preguntar el guardià del cel.
Som- va contestar la primera- la religió…
La joventut… va dir la segona.
La comprensió… va dir la tercera.
La intel·ligència…va dir la següent.
La saviesa… va dir l’última.
Identifiqui’s!! Va ordenar el porter.
I llavors…. la religió es va agenollar i va orar.
La joventut va riure i va cantar.
La comprensió es va asseure i va escoltar.
La intel·ligència va analitzar i va opinar.
I la saviesa… va explicar UN CONTE”
(Agafat d’una idea d’Anthony de Mello modificada per Jorge Bucay)

«Quan jo era noi m’encantaven els circs, i el que més m’agradava dels circs eren els animals. També a mi com a d’ altres, tal com vaig descobrir més endavant, em cridava l’atenció l’elefant.

Durant la funció, l’enorme bèstia feia desplegament del seu pes, grandària i força descomunal… ,però després de la seva actuació i fins a una estona abans de tornar a l’escenari, l’elefant quedava subjecte només per una cadena que li empresonaba una de les potes a una petita estaca clavada a terra.

L’ estaca era només un minúscul tros de fusta amb prou feines enterrat uns centímetres a terra. I encara que la cadena era gruixuda i poderosa em semblava obvi que aquest animal, capaç d’arrencar un arbre de soca-rel amb la seva pròpia força, podia, amb facilitat, arrencar l’estaca i fugir.

El misteri era evident: Què el mantenia allà estacat? Per què no fugia?

Quan tenia cinc o sis anys, jo encara confiava en la saviesa dels grans. Vaig preguntar llavors a algun mestre, a algun pare o a algun oncle el misteri de l’elefant. Algun d’ells em va explicar que l’elefant no s’escapava perquè estava ensinistrat.

Llavors vaig fer la pregunta òbvia: “Si està ensinistrat per què l’ encadenen?”

No recordo haver rebut cap resposta coherent.

Amb el temps em vaig oblidar del misteri de l’elefant i l’estaca… i només el recordava quan em trobava amb uns altres que també s’havien fet la mateixa pregunta.

Fa alguns anys vaig descobrir que per sort meva algú havia estat prou savi com per trobar la resposta:

L’elefant del circ no s’ escapa perquè ha estat lligat a una estaca semblant des que era molt, molt petit.

Vaig tancar els ulls i em vaig imaginar al petit nounat subjecte a l’estaca.

Estic segur que en aquell moment el petit elefant havia empès, estirat i suat provant de deixar-se anar. I malgrat tot el seu esforç, no va poder. L’estaca era certament massa forta per a ell. Juraria que es va adormir esgotat i l’endemà ho devia tornar a provar, i també al dia següent, i l’altre i l’altre…

Fins que un dia, un terrible dia per a la seva història, l’animal va acceptar la seva impotència i es va resignar al seu destí.

Aquest elefant enorme i poderós, que veiem en el circ, no s’escapa perquè creu –pobre– que NO POT.

Ell té registre i record de la seva impotència, d’aquella impotència que va sentir poc després de néixer.

I el pitjor és que mai s’ha tornat a qüestionar seriosament aquest registre.

Mai… mai… va intentar posar a prova la seva força una altra vegada…

Anem pel món lligats a centenars d’estaques que ens priven de llibertat, condicionats pel record de «no puc». La teva única manera de saber-ho, és intentar-ho de nou posant-hi tot el teu cor…»

JORGE BUCAY

«No cal ser agricultor per saber que una bona collita requereix de bona llavor, bon abonament i reg constant. També és obvi que qui conrea la terra no s’impacienta enfront de la llavor sembrada, parlant-la amb el risc de fer-la malbé, cridant-li amb totes les seves forces: Creix, per favor!

Hi ha alguna cosa molt curiós que succeeix amb el bambú japonès i que ho transforma en no apte per a impacients: sembres la llavor, l’abones, i t’ocupes de regar-la constantment.

Durant els primers mesos no succeeix gens apreciable. En realitat, no passa gens amb la llavor durant els primers set anys, a tal punt que, un conreador inexpert estaria convençut d’haver comprat llavors infèrtils.

No obstant això, durant el setè any, en un període de només sis setmanes la planta de bambú creix mes de 30 metres! Va trigar només sis setmanes créixer? No, la veritat és que es va prendre set anys i sis setmanes a desenvolupar-se.

Durant els primers set anys d’aparent inactivitat, aquest bambú estava generant un complex sistema d’arrels que li permetrien sostenir el creixement, que anava a tenir després de set anys.

No obstant això, en la vida quotidiana, moltes vegades volem trobar solucions ràpides i triomfs precipitats, sense entendre que l’èxit és simplement resultat del creixement intern i que aquest requereix temps.

D’igual manera, és necessari entendre que en moltes ocasions estarem enfront de situacions en les quals creiem que gens està succeint.

I això pot ser extremadament frustrant.

En aquests moments (que tots tenim), recordar el cicle de maduració del bambú japonès i acceptar que «en tant no baixem els braços» ni abandonem per no «veure» el resultat que esperem, sí està succeint alguna cosa, dins nostre…

Estem creixent, madurant.

Els qui no es donen per vençuts, van gradual i imperceptiblement creant els hàbits i el tremp que els permetrà sostenir l’èxit quan aquest per fi es materialitzi.

Si no aconsegueixes el que anheles, no desesperis… potser només estiguis construint arrels…»

Autor desconegut

Scroll al inicio